1. |
Brida
03:50
|
|
||
|
BRIDA
(Poema de Maria Mercè Marçal - Música de Xavier Baró)
Traginer de cançons
en cavall sense brida.
A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
Amb els llavis oscats
de molta vida.
Traginer de cançons
en cavall sense brida.
Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba.
Traginer de cançons
en cavall sense brida.
Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
A la fira del Folls
jo hi aniria.
Traginer de cançons
en cavall sense brida.
|
||||
2. |
|
|||
|
PRINCESA DEL CASTELL DESHABITAT
(Lletra i música: Xavier Baró)
La teva veu flota pel bosc,
llum de tardor que s’ha quedat tancada a dins,
que es va posant quan es fa fosc,
com fulles d’or que van cobrint-te, esfinx.
I l’eco diu: “la vida és solitària
quan dins del món et sents com una estranya.”
I em parles com l’amant
que és a prop i és distant,
Princesa del castell deshabitat.
Brillant dins d’un antic jardí
hi ha els set colors que posen fi a la tempestat,
i el vent se’ls va endur un matí
mesclant al cel els somnis amb la eternitat.
Som tu i jo, viatgers d’un món eteri
que està encerclat per llunes de misteri.
Oh esfinx, obscur robí,
el cec ens va ferir.
Princesa del castell deshabitat.
Els teus servents, els arlequins,
saben que els dos som els mags del capvespre,
que van per diferents camins
amb ferits dards guardats a dins d’un cofre.
Sé el teu secret, només em cal mirar-te
quan el gris cel ens diu que ja és novembre.
Oh, temps, breu com el llamp,
lluny ja es veu el velam.
Princesa del castell deshabitat.
|
||||
3. |
Berlin
04:00
|
|
||
|
BERLIN
(Lletra i música: Xavier Baró)
Hi ha un camí fet de petjades
tot cobertes d’or i flames,
són com flors que com miracles
han brotat entre esquerdes,
als carrers i les aceres,
blanques i negres estrelles.
I al meu cor hi ha lluernes,
llargues nits d’espesses boires,
racons on nòrdiques fades
al gel fan néixer roselles.
Cau la nit, foscors i aurores
i una llum a les muntanyes.
Corbs al cel de Berlin,
volen com missatgers
dels profunds pensaments
de la nit sense rems.
No sé qui infla les veles
quan s’apaguen les estrelles,
les allaus tanquen les portes.
No sé qui infla les veles.
El que el cor diu, puja als astres,
a les eternes galàxies.
|
||||
4. |
La veu de la muntanya
06:14
|
|
||
|
LA VEU DE LA MUNTANYA
(Lletra i música: Xavier Baró)
Quan el nou dia va començar
un voltor volava per la immensitat.
El caos, el llibre va tancar;
les portes obrien el que havien ocultat
quan la veu de la muntanya
tots els panys va trencar.
El roser, que un dia es va adormir
fins que vingués l’Àngel de la Destrucció,
ara, tot ple de flors, va sentir
el poema que obria l’horitzó.
I les valls sense roderes,
sota el cel van sorgir.
I quan el nou sol va il·luminar,
no es veien camins dins de la immensitat,
ni el temps era ahir o demà;
l’aire era tan pur que es podia tocar.
I els grans magnats de la terra,
la terra els enterrà.
Vora un gran turó em vaig trobar
a l’antic poblat dels cors desemparats.
“Diga’m, per què em vas abandonar,
sense rumb, pels set mons desolats?”
Era el cant que al vent llançava,
i es tornà un huracà.
El silenci a mi es va atansar
i em donà un llibre escrit pels cors trencats,
que era com la nit sense demà
on els somnis, com soldats enamorats,
fan nit junts a dins del caos
per tornar a lluitar.
Llavors l’aire es va perfumar,
i una gran tempesta d’àngels va esclatar.
Un genet em va vindre a buscar,
“jo et treuré dels ulls el que ara ha d’arribar;
diré als rius que et portin noves
del que vas somiar.”
Quan marxavem, un llop udolà.
Restes de dragons sobre uns camps cremats,
sols eren records per oblidar,
com l’asfalt i l’or, que van ser enterrats
per l’incendi d’una guerra
que la pau va guanyar.
Quan el nou dia va començar
un voltor volava per la immensitat.
El caos, el llibre va tancar;
les portes obrien el que havien ocultat
quan la veu de la muntanya
tots els panys va trencar.
|
||||
5. |
Mapa de la nit
03:23
|
|
||
|
MAPA DE LA NIT
(Lletra i música: Xavier Baró)
S`ha fet molt fosc.
Oh, tu, nit,
caos antic,
ombra del caos nou,
de llegendes de dies nous
i del temps infinit.
Oh, fosca nit,
ets un tro
que es va atansant,
un ressò que ve de lluny,
un tambor de Dijous Sant
que t’ha anat anunciant.
Gran espai inexplorat,
al llindar del temps etern.
Més enllà del Riu Oblit,
tot està escrit al mapa de la nit.
Oh, negra nit;
les visions,
¿són als meus ulls
o són miratges llunyans
dels poetes que han escrit
en el llibre dels anhels?
L'Àngel pobre del camí
ha vingut a vetllar amb mi,
i a l’alba és quan m’ha dit:
“Tot està escrit al mapa de la nit”
Tot és viu però està glaçat,
un eclipsi ho ha encantat.
|
||||
6. |
Un port on ancorar
04:15
|
|
||
|
UN PORT ON ANCORAR
(Lletra i música: Xavier Baró)
L’has de perdre per saber
que l’amor és un tresor
guardat per un bell roser
que et clava espines al cor.
És la febre dels grans espais
que els amants porten als ulls.
Oh, l’amor, dard feridor,
dolç verí que et va embruixant.
L’Univers esclata en llums,
la terra és un lloc estrany
on el res sembla que és molt
i la pobresa un tresor.
Beus del licor del bruixot
i balla la lluna amb el sol.
Oh, l’amor, dard feridor,
dolç verí que et va embruixant.
Ha plogut tota la nit
i jo estava enmig del mar.
El meu cor, sense timó,
anava on volia la mar.
Ara busco algun port,
un bon cor on ancorar.
Oh, l’amor, dard feridor,
dolç verí que et va embruixant.
Oh, l’amor, dard feridor,
dolç verí que et va embruixant.
|
||||
7. |
Saltadors de camins
05:18
|
|
||
|
SALTADORS DE CAMINS
(Tradicional)
Són saltadors de camins
per robar a la gent que passa;
ja veuen venir dos cotxes
plens de cavallers i dames.
Ja se’n fiquen dintre els cotxes
tan sols per a deshonrar-les,
ja n’arrenquen un gran crit:
Ai, Mare de Déu, aidau-nos!
Que si vós no ens ajudeu,
desgraciades de nosaltres! -
Ja se’n van a Sant Cristòfol,
allà hi tenen la posada.
Quan a sant Cristòfol són,
dret als Hostalets anaren;
quan als Hostalets van ser
a cal Poch feien ballades.
Minyons, si voleu ballar,
aquí hi ha noies molt maques. -
Ja se’n posen a ballar
primera i segona dansa.
Quan la tercera arribà
ja els arriba un ordenança
“Minyons, no us fieu del món,
mireu que us han fet parades,
Que venen cinc agutzils
i cinquanta homes amb armes.”
Encara que fossin cent
No els giraríem la cara;
Si fóssim als alts dels Brucs,
d’on sabem les contornades,
ja en prendriem els trabucs
i els ompliriem de bales. –
Comencen a donar foc,
lo gran tro d’escopetades.
Minyons, ens haurem de dar,
que aquí no hi sabem los passos.-
Ja els prenen i els lliguen
i a la presó els portaren.
Per allà on varen passar,
tota la gent se’ls mirava.
La gent anava dient
Qui són los presos que passen?
-Són l’hereu Riom del Bruc,
un oncle seu i dos d’altres-
Ja la forca han preparat,
els quatre lligats hi anaven;
era un dissabte al matí,
amb les misses ja acabades.
L’hereu Riom del Bruc
tinta i ploma demanava
per escriure un bitllet
a la trista de sa mare.
Són saltadors de camins
per robar la gent que passa.
|
||||
8. |
|
|||
|
HAVANERA DELS NOIS QUE MARXEN A LA GUERRA DE CUBA
(Lletra i música: Xavier Baró)
Al despedir-me de casa
els germans em fan adéu,
la pobreta de la mare
ja en gira els ulls al cel.
Al despedir-me del pare,
quan li dic: “Me’n tinc d’anar.
Si no ens veiem a la terra,
al cel ens puguem trobar”
Al dir-li adéu a l’aimada
jo li n’allargo la mà.
Ella, de tant que plorava,
no me la va poder dar.
Quan serem a Barcelona,
ai! que tristos estarem.
Quan serem a dalt del barco,
serem molts que plorarem.
Quan serem a dalt del barco,
que n’estarem carregats,
direm: “Adéu, Catalunya,
que mai més podrem tornar!”
Al dir-li adéu a l’aimada
jo li n’allargo la mà.
Ella, de tant que plorava,
no me la va poder dar.
Aquell país de fortuna
que l’havanera ens cantà,
de brises suaus com la noia
amb qui t’agrada ballar,
Ara ja no té fortuna,
sinó uns cubans molt armats;
i a la selva o a la platja,
allà ens hi mataran.
Al dir-li adéu a l’aimada
jo li n’allargo la mà.
Ella, de tant que plorava,
no me la va poder dar.
|
||||
9. |
A galeres
03:47
|
|
||
|
A GALERES
(Lletra i música: Xavier Baró)
La vida a les galeres
n’és molt llarga de contar.
Per molts anys i un dia
a un rem em van encadenar.
Ompliu-me de vi la copa,
del vi que fa recordar.
El llibre de la justícia
també el van encadenar
aquells de l’ànima negra,
i amb set panys el van tancar.
Porteu-me la guitarra,
la que solia tocar.
Amb un “no” a la proa
sotiem a navegar.
Sota la lluna més freda
dies i nits vaig remar.
Deu-me les claus de casa,
ja és a punt de gebrar.
Oh, Silvia, dóna’m aigua
que al cel ja no n’hi ha,
i al mar de l’esperança
s’ha alçat un gran huracà.
Digau-li a l’aimada
que es posi el vel d’esperar.
On és el camí de casa,
el de tornar a començar?
la vida que em varen prendre,
l’aimada que vaig deixar?
Colliu-me la flor que plora,
deixeu-la al meu llindar.
|
||||
10. |
I entre oliveres somiar
03:53
|
|
||
|
I ENTRE OLIVERES SOMIAR
(Lletra i música: Xavier Baró)
Ha esclatat la Tardor,
els camps semblen mars d'estrelles;
al lluny sento una cançó,
esquellots d’unes ovelles.
El camí fa pujada;
tot sol camino, vaig pujant;
només duc la guitarra
i el silenci em va guiant.
A sota una olivera
hi trobo dormint un follet
caigut de la figuera,
i m'hi he quedat un ratet.
I jo per mi pensava
"els peus, com pesen a ciutat!",
i el futur s'esquerdava
com un mocador esquinçat.
Vora d’ell, els ulls tanco
i la pau se m’emporta,
i les cadenes deixo
penjades en una branca.
Resplendien els bancals.
Jo m’hi volia quedar,
i fer nit als frescals
i, entre oliveres, somiar.
|
||||
11. |
Barrancs
04:28
|
|
||
|
BARRANCS
(Lletra i música: Xavier Baró)
Són dies molt estranys;
ara, els camins són tots barrancs.
Quan ella se n’ha anat
és com si ho hagués somiat.
Les valls infinites dels seus ulls,
ara són abismes als meus ulls.
Camino amb el meu àngel pel congost
inexplorat, el sender més angost,
on sempre bufa un vent huracanat
que fa de mi un poble abandonat.
A les profunditats,
on hi ha els anhels més elevats,
la nit té un racó
per mi i per la meva cançó.
Allà em trobo amb els cors ferits d’amor
que broden sols al cor de la foscor,
amb fils eteris fets de vius colors,
com el jardí d’estrelles dels amors
que no demanen res, tan sols la mà
que es commou quan la nit fa plorar
Amiga del meu cor,
els lladres ens han pres tot l’or.
La nit s’ha endut el sol
i, ara, les fades porten dol,
i ploren, i el seu plor travessa els temps,
com un eco infinit portat pels vents,
que diu “adéu” i torna trist al cel,
i va enfosquint-se, i sols queda un estel
que guarda els secrets que ens deixen sols,
perduts en els barrancs, cegats pels sols.
|
||||
12. |
La rosa meditativa
02:03
|
|
||
|
Instrumental
(Música: Xavier Baró)
|
||||
If you like Xavier Baró, you may also like:
Winter Of Discontent
by Knomad Spock
The British-Somali poet draws upon everything from leftfield folk to minimalist spoken-word, bound together by simple-yet-cutting wordplay.
go to album
The haunting new record from Canadian folk artist Avi C. Engel bridges old and new traditions with a minimalist approach.
go to album
Ma délire - Songs of love, lost & found
by Myriam Gendron
Montreal singer-songwriter Myriam Gendron's sophomore album, a mix of standards and originals, keeps living folk traditions vital.
go to album
From Knoxville, TN, Cereus Bright delivers an album of plaintive ambient folk and indie pop, with gauzy atmospheres & stirring melodies.
go to album
Sanguine but uplifting, the Toronto singer-songwriter's "transfigured" folk songs ponder existential themes with grace and wonder.
go to album
THAT PASSED
by Patrick Regan Band
This collection of '90s work from folkie Patrick Regan and friends will appeal to fans of Fairport Convention and Pentangle.
go to album
Years in Marble
by Raoul Vignal
featured on Bandcamp Radio Jun 8, 2021
go to album
